Carlemany no es va oblidar mai del país que va fundar en aquella terra pirinenca on vivien els valents muntanyencs que tant l’havien ajudat. Les seves estades a les valls andorranes eren freqüents, ja fos per necessitats de la guerra contra els musulmans o per pura deferència envers aquell poble que tant estimava.
Quan, procedent de França, entrava a Andorra, ho feia a cavall per la vall d’Incles, l’accés més fàcil al país des del nord. Tantes visites va fer, que va fer clavar en una roca de la collada de Juclar, a la capçalera d’aquella vall, una grossa argolla de ferro per fermar-hi el seu cavall.
Ningú no l’ha vista mai, però l’argolla hi és. És l’argolla de Carlemany.
La serra de l’Honor és una petita elevació de terreny que s’alça sobre la riba dreta de la Valira del Nord, a prop del poble de la Maçana.
En una de les seves incursions, les tropes sarraïnes es feren fortes en un punt dominant a les envistes de la Maçana, de tal manera que els guerrers andorrans, malgrat les seves reiterades i braves escomeses, no els en podien foragitar.
La moral dels andorrans dequeia cada dia que passava, en veure la inutilitat dels seus esforços i sense trobar la manera de vèncer els ocupants. I van començar a pensar que aquella era una situació insuperable que permetria als musulmans restar ensenyorits per sempre més del seu país.
Quan el fet va arribar a les orelles de Carlemany, el rei va acudir immediatament a les valls andorranes i va aplegar tots els guerrers del país. Muntat en el seu cavall, va arengar amb veu de tro aquella tropa desmoralitzada:
- Malviatge siga, súbdits meus andorrans! Després de totes les vostres victòries i d'haver mantingut a ratlla l'enemic durant tants anys, us deixareu ara intimidar per un grapat de moros que només amb una engruna de la vostra vella empenta podríeu fer fugir? Endavant, valents, conqueriu aquesta serra, que serà la serra del vostre honor!
Les paraules del rei van causar un efecte immediat en l’ànim dels presents, que els van victorejar tot esperant l’ordre d’atac.
Aleshores, Carlemany, brandant l’espasa, va atiar el cavall i es va llançar a la batalla. Darrere seu, els andorrans, enfervorits i units com un sol home, van caure sobre els ocupants amb la fúria del llamp.
La brega va ser molt dura, però finalment els sarraïns van caure rendits als peus del rei cristià. L’honor dels andorrans s’havia salvat, i és per això que des de llavors d’aquell indret se’n diu la serra de l’Honor.
La lluita de la frontera andorrana no sempre coincideix amb la delimitació natural dels accidents geogràfics. Un exemple d’aquesta particularitat, el tenim a la coma de Setúria. La coma de Setúria és un magnífic pasturatge situat entre els pobles de Pal i d’Os, aquell Andorra, i aquest espanyol. Avui pertany a Andorra. Però en temps molt vells...
Quan els pastors d’Os i de Pal es trobaven a Setúria, no hi havia manera d’entendre’s per a saber exactament qui tenia el dret d’anar a pasturar. Adhuc els animals formaven grups que es mantenien ben separats: d’un costat el ramat andorrà, de l’altre el d’Os. Havien consultat moltes vegades els juristes, però no havien pogut arribar a donar-hi una solució satisfactòria. Les autoritats dels dos pobles, forçades per les queixes, havien celebrat, sense resultats pràctics, interminables assemblees. Un dia va córrer la notícia que s’havia trobat la manera de resoldre el problema: s’escolliren dos homes, un de Pal i un altre d’Os; lluitarien, i la coma seria propietat del poble del vencedor. Aquesta proposició, una mica ingènua, va agradar a la gent d’aquell temps, sobretot si es té en compte que tothom pensava que guanyaria el seu representant. Un mes abans de la data fixada per al combat, els dos atletes foren escollits, mesurats, pesats; i, com que no s’havia de deixar res a l’atzar, foren sotmesos, cada un pels del seu costat, a un sever entrenament, acompanyat del règim alimentari que cada poble creia més convenient i adequat.
L’home d’Os era molt gras, l’andorrà era fort d’ossos, però prim. Amb l’emoció que és de suposar, arribà el dia de la gran prova, Tothom, fins els més vells, hi volgué assistir. La gent s’assegué en cercle tot esperant la presència dels campions. Aquest no trigaren a presentar-se.
Els dos homes avançaren. El d’Os, que semblava el més fort, va prendre la iniciativa de la lluita. L’andorrà, més àgil, va escapar al formidable cop del seu adversari, i és posà a córrer; va tornar, féu que el perseguís el seu contrincant; se’n va anar novament a fi de fer cansar i esgotar el campió d’Os. Quan aquest estigué ben fatigat, el féu caure a terra, i l’hi mantingué fins que l’àrbitre va interrompre la lluita i el declarà vencedor. Els espectadors andorrans, inquiets al començament, expressaven ara la joia tot felicitant efusivament el seu campió, que portaren triomfalment fins a la vila de Pal.
La sort quedava decidida: de llavors ençà, serien els pastors andorrans els que portarien els seus ramats a la coma de Setúria i en serien els propietaris. És per això que cada any, a finals de juny, tot el bestiar andorrà guardat pels pastors puja a Setúria després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana. Tot l’estiu camparà, lliure i feliç, per la famosa coma, i més d’un pastor a vetllades estiuenques tornarà a explicar amb tot detall les proeses del seu heroi invicte.
